Cap a un ‘nou’ sistema agroalimentari post COVID

Chema (José M.) Gil Roig

Director

Quan a la fi de 2019 estàvem preparant la planificació de les nostres activitats i els nous projectes per al 2020, mai ens haguéssim imaginat el que se’ns s’acostava. La crisi sanitària i econòmica generada per la COVID-19 ha suposat canvis importants en el comportament de persones i empreses. Fins a quin punt aquests canvis es mantindran en el futur és difícil de saber. Probablement, com més duradora sigui aquesta crisi més permanents seran aquests canvis de comportament, però encara és aviat per saber-ho.

El sector agroalimentari ha estat catalogat com un sector essencial, el que li ha permès mantenir la seva activitat, no sense dificultats, tractant de fer front a les noves necessitats del consumidor i a la incertesa sobre l’impacte en el sector de la restauració, que suposa al voltant d’una quarta part de la despesa en alimentació de les famílies. Les urgències del dia a dia, potser, ens han desviat una mica del focus d’atenció. Aquest estava posat fins llavors en els processos de transformació als què s’havia de dirigir el sistema agroalimentari per convertir-se en un sistema més sostenible, més just, més lligat a el territori i a la fotosíntesi i més equitatiu, tractant de fer front a les necessitats dels sectors més vulnerables de la societat.

En tot cas, esperem que més d’hora que tard aquesta crisi finalitzi i reprenguem amb més energia els reptes als quals s’enfrontava, i tornarà a enfrontar-se, el sistema agroalimentari en un futur immediat. Perquè aquesta transformació sigui efectiva, és imprescindible deixar de parlar de polítiques agràries i començar a parlar de polítiques alimentàries, que engloben a les primeres.

La política agrària s’ha vingut redissenyant amb l’objectiu fonamental de potenciar una activitat que permetés assentar una part important de la població en l’àmbit rural, a més de preservar uns ecosistemes que el desenvolupament econòmic havia posat en risc. Però, en realitat, els principals focus de població vulnerable es troben a les ciutats, havent augmentat de forma significativa (i més en aquesta crisi) el nombre de famílies que tenen dificultats per satisfer les seves necessitats bàsiques de nutrició, tot i disposar d’aliments suficients a menys de 50 metres. Per tant, l’enfocament de les polítiques públiques no ha d’estar en la producció d’aliments per mantenir unes rendes i uns ecosistemes, que també, sinó en com podem garantir el dret a l’alimentació d’una població creixent i concentrada en grans àrees urbanes.

A més d’orientar l’esforç públic cap a polítiques alimentàries, voldria destacar que el procés de transformació del sistema agroalimentari s’hauria de guiar per tres principis: + coordinació + col·laboració + impacte (2C + i).

El sector agroalimentari està subjecte a una gran volatilitat de rendes i preus a causa de les característiques del seu procés productiu. En primer lloc, es necessita un sector molt més coordinat verticalment (no confondre amb integració vertical) a través d’interprofessionals potents. Aquests han de tenir un paper molt diferent al què tenen en l’actualitat, i han de poder ajustar oferta i demanda garantint preus dignes als productors, així com aliments més segurs i sostenibles amb preus assequibles a tota la població.

En segon lloc, perquè el sector progressi és fonamental el paper de la R + D + i. Catalunya disposa d’investigadors de primera fila en totes les ciències relacionades amb el sector agroalimentari. No obstant això, hi ha un dèficit estructural en la innovació. La investigació arriba als articles científics, però no arriba de manera fluida i sistemàtica al sector. Existeixen nombrosos exemples d’èxit de col·laboració, sobretot amb empreses de grans dimensions, però són, en una gran part, bilaterals i normalment unidireccionals, ocupant el sector una actitud passiva de mer receptor de la transferència de resultats. És difícil trobar exemples de col·laboracions entre diverses empreses d’un sector i diversos centres de recerca per afrontar un repte comú. El focus hauria d’estar en reptes específics de sector, amb col·laboració entre empreses i centres (en plural), i amb la multidisciplinarietat com a denominador comú.

Totes les actuacions anteriors, tant públiques com privades, no tenen sentit si no som capaços de dissenyar un sistema d’indicadors que ens permetin mesurar l’impacte de qualsevol canvi, tecnologia o innovació no només en el sector, sinó en la societat. El mesurament d’aquest impacte ha de ser multidimensional (econòmic, territorial, de salut, social, polític, ambiental …) i ha d’anar, per tant, molt més enllà dels tres pilars tradicionals de la sostenibilitat (econòmic, social, ambiental).

En tercer lloc, el procés ha de ser participatiu, amb una implicació dels diferents agents de la cadena -des del disseny mateix dels indicadors-, ja que són els qui, en última instància, han de prendre decisions d’adopció o no tenint en compte que hauran de prioritzar indicadors i resoldre conflictes entre els mateixos. Finalment, el mesurament de l’impacte ha de ser global, tenint en compte les interrelacions del sistema alimentari amb els recursos que utilitza, fonamentalment l’aigua i l’energia (nexe alimentació-aigua-energia).

Les grans crisis poden ser grans oportunitats, sona a tòpic, però aprofitar-les per (re) pensar el nostre entorn és segurament la conclusió més intel·ligent a la qual podem arribar. La pandèmia que ens assota és, entre moltes altres coses, un examen a la capacitat de canviar en profunditat la nostra visió de món, en general, i del sistema agroalimentari, en particular. Coordinació, col·laboració i impacte s’han de convertir en tres paraules clau, en motors de canvi, per dissenyar un sistema de producció d’aliments basat més en valors que en eficiència, que sigui més just, més inclusiu i més sostenible en totes les dimensions del terme. Tenim tot el necessari per iniciar aquest canvi, cap excusa per no fer-ho i el temps apressa.

Comments are closed